Eloi Madrià, recuperació i manteniment d’espais naturals
Eloi Madrià ens rep al bell mig del bosc, el seu lloc de treball. En preguntar-li si això del bosc li venia de família ens diu que no. I que ho va descobrir per casualitat. Un dia, fent fotos com a aficionat, un amic li va comentar que potser li agradaria anar al bosc a fotografiar una saca de suro en directe.
“Allò em va fascinar. Encara es feia amb animals, i ho vaig trobar un ofici tan bonic que em semblava mentida. ¿De veritat hi havia gent que treballava en un lloc així?” Ens diu movent les mans cap amunt, mostrant-nos la bellesa del bosc a la primavera, mentre l’única cosa que sentim són els ocells i la brisa movent les fulles.
Quan va decidir dedicar-se al bosc, fer-se bosquetà, tenia 23 anys, però va haver d’esperar un temps.
Eines artesanals per a la pela. La borsa se la va fer un amic italià fa més de 30 anys.
Va començar a treballar a l’hostaleria per, després d’una temporada treballant en un centre d’acollida per a nens, portar la comptabilitat de l’empresa familiar, on només va “aguantar” un any i mig. “No estic fet per treballar a una oficina”. De mica en mica va anar ensenyant les tasques a la seva germana perquè el pogués gestionar ella sola. Va ser llavors, amb 25 anys, quan es va començar a dedicar plenament al bosc, a la recuperació i al manteniment d’espais naturals. I, en època de pela, extreu el suro a les alzines sureres de la província de Girona.
A més, col·labora amb l’editorial Gavarres, que dirigeix el seu germà Àngel, on s’editen revistes i llibres d´història, patrimoni i memòria oral, centrant-se en diverses zones de la geografia catalana. “És una manera de preservar la cultura dels pobles, que altrament s’acabaria perdent”.
Ens explica que aquest any és el darrer que treballa. Que l’any vinent es retira, encara que mantindrà un parell de finques, “més que res perquè són amics i sempre s’han portat molt bé amb mi”.
Si li preguntes pel futur del bosc, en concret de les Gavarres, unes muntanyes que separen l’Empordà del Gironès, ens diu que li agradaria veure-les treballades, en mosaic, és a dir, combinant camps, vinyes i boscos. “Aquesta serà la manera d’evitar incendis i pot ser un atractiu turístic. Pel tipus de persones que vénen avui a aquestes zones, crec que les vinyes poden ser interessants”.
El temps dirà. De moment, l’Eloi es dedica a formar joves que vulguin al bosc perquè sàpiguen tractar-lo com es mereix. Ell diu que es jubila, però costarà imaginar-se’l lluny del bosc…
—
Text: Carola Pérez-Badua
Fotos: Caroline Faiola
