Combinant fotografia, lletra i collage, Caroline Faiola ens ofereix una interpretació molt íntima del bosc convidant-nos a fer un camí introspectiu.

Una relació entre la natura i l’home, el passat i el present, el cel i la terra.

La manera en la qual el bosc ens pot transmetre una mica de la seva energia i esdevenir un suport necessari per superar ferides: un refugi, una porta que no tanca sinó que, potser, allibera.

Caroline Faiola és una artista el treball de la qual combina realitat i il·lusió, matèria i paraules, dolor i poesia. La seva obra s’alimenta de les cerques interiors i les conquestes en altres llocs. Els seus pelegrinatges són el teatre de les seves imatges, imatges que són el ressò del seu univers.
La seva obra és plural, la imatge és al centre de la seva obra però, moltes vegades, la imatge es descompon per recompondre’s, com en els seus teixits, el resultat conflictiu dels quals sembla esquiu; la imatge s’altera per perfeccionar-se (Superposició), es deforma per transformar-se, com als Quaderns, on la tinta es barreja amb la fotografia, el collage amb l’escriptura i els records amb el present.
Faiola desfà per fer, desconstrueix per crear, desvia per inventar. La seva obra explora el camp del que és impossible, juga amb la mirada de l’espectador, l’interpel·la, el transporta a un univers entre la realitat i el somni, el convida a desaprendre per comprendre millor.

Nascuda a París el 1985, Caroline Faiola actualment viu i treballa a Catalunya.
Formada en arts visuals, disseny de moda i fotografia, es va iniciar com a fotògrafa, privilegiant el treball cinematogràfic, especialment la superposició. Durant els seus diversos viatges pel món, va produir diverses sèries, en particular a Nova York, on es va instal·lar per un any el 2010.
La seva darrera sèrie de teixits li permet mantenir una relació més íntima amb el material: el paper es talla i es reelabora, la imatge es descompon per perfeccionar-se.